L’aire fresc dels nous dirigents municipals, sobretot en els anys vuitanta, va assentar les bases per a la coordinació al voltant de la festa d’administracions, empreses privades i entitats locals
L'alcalde Serra al carrer Martínez de la Rosa el 1981
Els dirigents polítics nouvinguts a la gestió municipal a poc a poc van anar progressant en la radiografia de la ciutat i dels seus habitants. Una feina complicada, però imparable per canviar la manera de fer del nou ajuntament. La ciutat tenia moltes mancances: estructurals, culturals, assistencials, entre altres, que calia corregir. Dins de l’apartat cultural, com un gra de sorra, hi havia la Festa Major de Gràcia. Una festa que estructuralment des de mitjans dels anys seixanta havia patit una certa deixadesa. Malgrat que no s’havia suprimit, es deixava que a poc a poc moris d’inanició, com va passar amb altres festes populars de la ciutat, en moltes ocasions argumentant que els carrers eren per als cotxes i no pas per fer-hi festetes.
Així el nou ajuntament democràtic també tenia un repte amb les festes i en general amb la cultura popular, malgrat que amb l’arribada a l’alcaldia de José María Socias Humbert, el desembre de 1976, algunes coses havien millorat. En aquest sentit, la primera Festa Major de Gràcia, de democràcia plena, va ser la del 1980, amb catorze carrers i un envelat, i amb la sorpresa de vilatans i forasters, de la presència de l’alcalde de Barcelona Narcís Serra pels carrers guarnits de la Vila, saludant el veïnat o compartint taula amb ells. Tota una experiència per a les persones que van viure aquells moments.
Aquell any i els següents, el periple de l’alcalde pels carrers guarnits es va convertir en un nou ritual de la festa. A tots els carrers el volien convidar a qualsevol cosa, tothom el volia saludar, i la família festera estava agraïda que la màxima autoritat de la ciutat els dediqués una estona en mig de la festa gran. Amb el temps i les diferències polítiques, aquella magnificació de l’alcalde ha perdut empenta.
Actuació musical al carrer Verdi el 1981
Una altra de les consideracions que s’ha de tenir en compte d’aquesta primera legislatura municipal 1979-1983 va ser l’aire fresc, sí, l’aire fresc dels nous polítics, com l’aire fresc de la ciutadania. Tothom tenia ganes de fer coses, tothom volia guanyar al carrer i la festa era un bon punt de trobada. En els carrers guarnits hi havia sopars de germanor, jocs de sortija, havaneres, sardanes, balls i moltes ganes de consolidar els projectes de cadascun dels carrers guarnits.
Premsa local, films i entitats
Paral·lelament a les actuacions municipals i de la família festera, en aquest inici de la recuperació de la festa, hi va haver altres elements que van contribuir en la seva consolidació. El primer d’ells va ser la revista Carrer Gran que va aparèixer el 1979, promocionant-la en diferents línies, primer com a premsa local, segon encarregant-se de fer el programa oficial o generant un número extraordinari per aquells dies i tercer organitzant algun ball, mostra gastronòmica o creant el capgròs del Pepitu Campanar. Una feina molt important, la dels periodistes de Carrer Gran, que va servir per donar una visió més cultural i històrica de la festa.
L'alcalde Serra amb la gent de Carrer Gran, Albert Musons i Vicenç Sanclemente
El segon esdeveniment que va influir també en part a la festa va ser el rodatge de la pel·lícula La plaça del Diamant, basada en la novella de Mercè Rodoreda, dirigida per Francesc Betriu i interpretada entre altres per Sílvia Munt i Lluís Homar. Un film que va convertir la Vila en un gran plató cinematogràfic entre els mesos de juny i setembre de 1981, en el qual es va muntar a la plaça del Diamant un envelat i es van guarnir també dos carrers, per recrear l’ambient de la festa major que descriu la història. Una producció en la qual van participar molta gent de Gràcia, sobretot en les escenes de la Festa Major i que també va oferir una visió molt positiva de la festa tant a la família festera com al veïnatge en general.
El tercer va ser les diferents entitats culturals que a redós de l’Associació de Veïns van sorgir com l’Anella, Serveis Creatius; Gràcia Jocs i Rialles, entre altres entitats, grups o l’Ateneu Llibertari de Gràcia, que van generar un gran revulsiu a l’hora de plantejar noves propostes culturals.
Premis, consums i SGAE
Dins d’aquest panorama, l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Gràcia van apostar per fer costat a les festes populars -entre elles a la Festa Major de Gràcia-, amb canvis com anul·lar els premis en metàl·lic dels carrers guanyadors per revertir aquests diners en una subvenció d’igual quantia per a cadascun dels carrers o també fer-se càrrec dels consums elèctrics dels carrers guarnits. També es va establir un acord amb la Societat General d’Autors pel qual l’Ajuntament es feia càrrec del pagament dels drets d’autor de totes les festes majors de la ciutat i es lliurava els carrers guarnits d’aquesta càrrega econòmica. Evidentment l’Ajuntament va començar a primar totes les activitats que se celebraven en la via pública, relegant al cotxe a un element secundari, tot al contrari de la visió franquista que havia avalat el consistori durant uns quants anys.
Quant a Gràcia, les noves autoritats municipal van decidir convocar a començaments de l’any 1981, un concurs per construir una parella de gegants i un drac. Finalment la guanyadora del projecte dels gegants va ser l’Àngels Jutglar, mentre que el del drac, va recaure en el projecte de Néstor Pellicer. El 15 d’agost de 1982, al matí, es van estrenar els nous gegants i el drac. El 1985 es van batejar els gegants de la Vila com Pau i Llibertat, noms escollits pels infants de les escoles de la Vila. Paral·lelament a Gràcia van sorgir altres grups de cultura, com la Colla Vella de Diables, els Bastoners de Gràcia i la Diabòlica de Gràcia, que van començar a donar una altra dimensió a la festa.
En el marc d’aquest creixement qualitatiu, el 1987 el nombre de carrers va arribar fins a vint-i-set guarnits, un curt espai de temps en el qual la federació de carrers va estar presidida per Joan Simó, Jordi Ruiz i Manuel Molinas, mentre que els responsables del Districte van ser Mercè Sala, Francesca Masgoret i Xavier Valls.
El regidor Xavier Valls en el berenar infantil del carrer Verdi de Dalt el 1981
De les diferents regidores i regidors de les dues primeres legislatures, 1979-1983 i 1983-1987, cal citar la feina feta pel regidor Valls, que va impulsar la festa des de tots els àmbits, com instaurar el 1986 la samarreta de la festa amb l’eslògan Gràcia Divina, a través de la venda de la qual els carrers disposaven d’una nova font de finançament. Valls també va posar en marxa el 1986 un petit carrilet que voltava pels diferents carrers guarnits o va instaurar el pregó de la festa el 1986 amb Sílvia Munt o va recuperar el 1987 la tradició de l’envelat a la Vila, instal·lant un envelat tradicional d’antenes a la plaça de la Revolució que es va convertir en una gran sala de festa, en la qual es va celebrar el pregó de Rudy Ventura, el repartiment de premis de concurs de carrers guarnits, diferents balls i una vetllada de lluita lliure. Però l’envelat només va durar un any.
Ara, vist en perspectiva, aquests primers anys de l’ajuntament democràtic de la ciutat de Barcelona i la seva vinculació amb la Festa Major de Gràcia, es pot extreure en conclusió que va ser un binomi essencial per al desenvolupament de la festa i va assentar les bases per a la incorporació d’altres administracions i empreses privades.
Article publicat a l’Independent de Gràcia, núm. 766, 2 d’agost de 2019, pàgs. 18-19
