Segons afirmacions de l’antropòleg Manuel Delgado en conferències
o darrerament en el llibre La nit de Sant Joan a Barcelona, les fogueres van desaparèixer
dels carrers i places de la ciutat al mateix temps que els nens deixaven de
jugar al carrer.
Una afirmació contundent i segurament carregada de
raons. Però malgrat això estic convençut que també hi ha altres raons
probablement discutibles, però també raons a tenir en compte, a l’hora de fer
un anàlisi en profunditat d’aquesta pràctica més que centenària, les fogueres
de Sant Joan. Un punt també que em permet recordar i reflexionar de com eren
les fogueres de Sant Joan a finals dels anys cinquanta, principi dels seixanta
del passat segle, en les quals any rere any vaig prendre part d’una manera o
altra en la seva construcció.
El lloc: la plaça del Diamant, un espai veïnal on
molts nens i nenes del voltant anaven a diari a jugar als diferents jocs
d’aquella època. A més a més el banc corregut amb quatre angles rectes que
donava forma als seu perímetre protegia els infants dels pocs vehicles que
circulaven al seu voltant.
El temps: a cavall dels darrers dies del
curs escolar i de l’inici de l’estiu, els vailets que freqüentaven la plaça es
mobilitzaven per anar a recollir la llenya, en petits grups recorrien les
diferents cases del veïnat tot preguntant si tenien alguna peça de fusta per la
foguera. Malgrat la insistència dels més petits no en totes les llars rebien
una resposta positiva.
L’organització: la mainada s’organitzava en
diferents escales.
Els mes ganàpies -entre tretze i quinze
anys- eren els encarregats d’amagar i treure la llenya de les diferents
cloaques que envoltaven la plaça. També eren el que feien les feines més
complicades i/o arriscades -sempre a ulls de les criatures més petites- i també
els encarregats de cremar la foguera. Els mitjans, entre deu i dotze anys, eren
els que acompanyaven al mes petits per traginar les fustes més grosses i
atendre a tot allò que els petits no podien fer. Els petits, entre set i deu
anys, eren els que volien fer, però clar el que podien, això si ajudats pels mitjans
que en moltes ocasions acabaven traginant la llenya fins la plaça.
La mecànica: la llenya es recollia a
cases particulars que avisaven prèviament o que es visitava aleatòriament. També
en ocasions els veïns baixaven ells mateixos a la plaça. La fusta que arribava a
la plaça els dies previs s’amagava dins dels registres de les cloaques que hi
havia al mig dels carrers del volant de la plaça, els més grans obrien les
trapes de ferro i llançaven les fustes dins d’aquell espai, d’on la traurien el
dia de la revetlla.
La foguera: a una hora imprecisa de la
tarda els ganàpies anaven obrin les trapes de les cloaques i retiraven la fusta
que s’havia guardat a cadascuna d’elles. Transportada per una munió de jovenets
i nens, era amuntegada al mig de la plaça del Diamant, mentre seguia arribant
llenya a la plaça transportada pels veïns o demanant que un grup de nois anés a
un domicili a recollir-la. Entre les vuit i les nou del vespre, els ganàpies
encenien la foguera mentre esclatava un estat d’eufòria entre tota la mainada present a la plaça.
Josep Maria Contel
Tribuna publicada a
la pàgina 3 de l’Independent de Gràcia núm. 628 del 23 de juny de 2016
