dilluns, 29 d’agost del 2016

El Ball Parlat de Sant Julià de l’Arboç

En plena Festa Major de l’Arboç 2016, el dissabte 27 d’agost a la tarda, poc després de la celebració de les Completes i del cant dels Goigs de Sant Julià, es va representar a l’església parroquial, el Ball Parlat de Sant Julià. Una escenificació que va anar a càrrec de l’Elenc Artístic Arbocenc i l’Esbart San Julià de l’Arboç.
El Ball Parlat de Sant Julià és un espectacle, d’apròximadement d’uns vint minuts, de teatre amb diferents pinzellades de dansa, que a través dels diferents quadres que s’escenifiquen, narra part de la vida d’aquest Sant.
Un ball parlat que data del primer terç del segle XIX, filant més prim hi ha qui el situa en l’acabament de la Guerra del Francès (1808-1814). Una peça que al llarg del segle XIX es va anar representant de forma intermitent i en alguna ocasió també en el segle XX.
En l’actualitat i gràcies a l’Elenc Artístic Arbocenc que el va recuperar el 2004, aquesta peça de teatre popular de carrer poc coneguda per la gent de fora de la comarca, s’ha anat representant cada any la vigília del quart diumenge d’agost.

divendres, 24 de juny del 2016

Records de la foguera de Sant Joan a les places de Gràcia

  
Segons afirmacions de l’antropòleg Manuel Delgado en conferències o darrerament en el llibre La nit de Sant Joan a Barcelona, les fogueres van desaparèixer dels carrers i places de la ciutat al mateix temps que els nens deixaven de jugar al carrer.
Una afirmació contundent i segurament carregada de raons. Però malgrat això estic convençut que també hi ha altres raons probablement discutibles, però també raons a tenir en compte, a l’hora de fer un anàlisi en profunditat d’aquesta pràctica més que centenària, les fogueres de Sant Joan. Un punt també que em permet recordar i reflexionar de com eren les fogueres de Sant Joan a finals dels anys cinquanta, principi dels seixanta del passat segle, en les quals any rere any vaig prendre part d’una manera o altra en la seva construcció.
El lloc: la plaça del Diamant, un espai veïnal on molts nens i nenes del voltant anaven a diari a jugar als diferents jocs d’aquella època. A més a més el banc corregut amb quatre angles rectes que donava forma als seu perímetre protegia els infants dels pocs vehicles que circulaven al seu voltant.
El temps: a cavall dels darrers dies del curs escolar i de l’inici de l’estiu, els vailets que freqüentaven la plaça es mobilitzaven per anar a recollir la llenya, en petits grups recorrien les diferents cases del veïnat tot preguntant si tenien alguna peça de fusta per la foguera. Malgrat la insistència dels més petits no en totes les llars rebien una resposta positiva.
L’organització: la mainada s’organitzava en diferents escales.
Els mes ganàpies -entre tretze i quinze anys- eren els encarregats d’amagar i treure la llenya de les diferents cloaques que envoltaven la plaça. També eren el que feien les feines més complicades i/o arriscades -sempre a ulls de les criatures més petites- i també els encarregats de cremar la foguera. Els mitjans, entre deu i dotze anys, eren els que acompanyaven al mes petits per traginar les fustes més grosses i atendre a tot allò que els petits no podien fer. Els petits, entre set i deu anys, eren els que volien fer, però clar el que podien, això si ajudats pels mitjans que en moltes ocasions acabaven traginant la llenya fins la plaça.
La mecànica: la llenya es recollia a cases particulars que avisaven prèviament o que es visitava aleatòriament. També en ocasions els veïns baixaven ells mateixos a la plaça. La fusta que arribava a la plaça els dies previs s’amagava dins dels registres de les cloaques que hi havia al mig dels carrers del volant de la plaça, els més grans obrien les trapes de ferro i llançaven les fustes dins d’aquell espai, d’on la traurien el dia de la revetlla.
La foguera: a una hora imprecisa de la tarda els ganàpies anaven obrin les trapes de les cloaques i retiraven la fusta que s’havia guardat a cadascuna d’elles. Transportada per una munió de jovenets i nens, era amuntegada al mig de la plaça del Diamant, mentre seguia arribant llenya a la plaça transportada pels veïns o demanant que un grup de nois anés a un domicili a recollir-la. Entre les vuit i les nou del vespre, els ganàpies encenien la foguera mentre esclatava un estat d’eufòria entre tota la mainada present a la plaça.
Josep Maria Contel


Tribuna publicada a la pàgina 3 de l’Independent de Gràcia núm. 628 del 23 de juny de 2016

dimarts, 15 de març del 2016

Francisco Ibáñez, autor de Mortadelo i Filemón

  
Francisco Ibáñez a la seva taula de dibuix
    
Entrevista a Francisco Ibáñez, autor de Mortadelo i Filemón per Josep Maria Contel
  
Amb motiu del 80è aniversari de Francisco Ibáñez, autor d’entre altres personatges dels Mortadelo i Filemón, he recuperat una entrevista que li vaig fer el 12 de desembre de 2007, a l’estudi de casa seva, en el barri de Sant Martí, d’on han sortit il·lustracions que han fet la volta al món, i que es va publicar el gener del 2008 a la revista Sant Martí Barcelona suplement del districte i dels barris, editada per l’Ajuntament de Barcelona.
Des de fa uns 60 anys Francisco Ibañez és un dibuixant -ara de còmics, abans la gent en deia tebeos- una branca de la cultura popular que durant dècades fou molts menyspreada sobretot a casa nostra, moltes famílies i els mestres de les escoles no els semblava be que els nois i les noies s’entretinguessin llegint tebeos.
Per sort avui els tebeos són còmics i estan molt reconeguts. Unes publicacions que entroncarien o serien la continuació de tota aquella literatura de canya i cordill que va omplir part de la vida dels nostres avis i besavis. És per aquesta raó, d’element de cultura popular que serien les diferents històries que ha dibuixat Ibañez, que penso que ha de fer-se un lloc en aquest bolc que parla de la cultura popular en el seu més gran abast.
Pel que fa a aquesta entrevista que donem a conèixer en el bloc, bé marcada pels condicionants de l’estrutura que tenia la revista on es va publicar, però com tot, l’entrevista també tenia la seva vessant humana i sensible del personatge entrevistat en aquest cas el de Francisco Ibañez, que em va obrir la porta de casa seva i em va permetre mirar a través de la seva finestra, foren un parell d’hores per no oblidar, malgrat que en aquest ofici acabem oblidant a moltes de les persones que entrevistem, però no és el cas d’Ibañez, segurament per la seva carrega simbòlica i emotiva que envolta a una gran part dels ciutadans del país i que en un moment o altre han llegit alguna història d’ell.
Valgui doncs aquest post, de felicitació i homenatge per aquest creador d’històries que ens ha fet tan feliços.
   
Qui ha pogut més: Mortadelo i Filemón o Ibáñez?
Los personajes en todos los aspectos, pues son los que te marcan los horarios, los días de trabajo, el no tener fines de semana y vacaciones. Es un trabajo continuo, aunque no me quejo, porque la respuesta es muy agradecida y después de 50 años mis álbumes están en pleno auge.
   
Com neixen els personatges?
Crear un personaje son diez minutos, la dificultad surge cuando llevas miles de páginas hechas y tienes el papel en blanco delante. Cada semana has de llenar páginas y aquí es cuando puede ocurrir la cosa más terrible, la falta de ideas. Por suerte, hasta el momento no he tenido este problema; el día que la idea no acuda habré de replantearme su continuidad, recogerlo todo y a otra cosa.
  
Però vostè n’ha fet uns quants.
Sí, Rompetechos, Pepe Gotera y Otilio, El Botones Sacarino, 13 Rue del Percebe, fueron personajes que tuvieron su etapa y luego desaparecieron. También empecé personajes que después continuaron otros dibujantes.
Quina escala hem de buscar en El 13 Rue...?
Dicen que la 13 Rue... sirvió de base de una serie de televisión, yo no digo ni que sí, ni que no. El edificio obedecía más a esos episodios nacionales, la picaresca española, el diablillo cojuelo, que desde la altura podía ver una casa y lo que ocurría dentro. Antes la gente se conocía; ahora, casi 50 años después del inicio de la viñeta, el tamaño de los edificios ha crecido y la gente no se conoce tanto. Así que un día un vecino me preguntó: “¿este personaje que sale en tal piso no seré yo, verdad?” No es nadie, le respondí.
   
   
La societat és un còmic?
En cierto modo podría serlo. Es el continuará, es el bromazo continuado, episodio tras episodio, donde el último tapa al anterior y donde la historia de esta semana hace olvidar la anterior. Son los grandes escándalos que se olvidan al quedar tapados por el siguiente.
   
   
Els seus personatges han estat evolutius en el temps?
Los personajes cambian conforme lo hace la sociedad. Es un cambio lento de año en año, no de cuarenta o cincuenta; si no, las diferencias serían abismales. Hay que tenerlos al día, estudiando siempre lo que ocurre o ocurrirá, para que el lector no se canse y nos mande una carta diciendo que la historia no le dice nada.
   
I els espies donen?
Mortadelo y Filemón Agencia de información comenzaron solitos en una modesta agencia, pero para evitar el aburrimiento los coloqué en las filas de la TIA, una parodia de la CIA, con nuevos personajes que enriquecieron la serie. Al lector le gusta lo que hacen e incluso a veces se comen a los personajes principales. Así, con estos cambios, se consiguieron nuevas situaciones y aventuras.
   
Com es troba vivint en el cor de Sant Martí?
A pesar de los 40 años que llevo viviendo aquí, la gran cantidad de horas que trabajo me impiden disfrutar del barrio, del que prácticamente sólo tengo una visión balconera. Aunque confío que alguna vez podré rebajar el ritmo de trabajo y participar en los eventos que se organizan en todos los barrios. Pero me temo que no va ser mañana, pues me falta tiempo.
   
Llavors, què veu des de la seva finestra?
El mundo, gente, circulación, gritos, acción, colores, vida... Vida sencillamente. Últimamente incluso demasiada, por esto desde hace un tiempo me tomo algunos días de fiesta para descansar lejos de la ciudad en una pequeña casita en el campo.
  
  
I el futur?
El futuro de la historieta no lo marca uno, sino el lector, y como ya ha ocurrido en muchos casos el lector le ha ido dando la espalda. Por suerte, yo aún lo tengo de frente y con la sonrisa en la boca, pero ¿cuánto durará? No lo sé. Ello no obstante, para mí ha sido una vida completa en una profesión que he amado hasta lo más profundo.
  
Fotos i text Josep Maria Contel

dissabte, 20 de febrer del 2016

Representació d'Eulàlia a la catedral de Barcelona

  
El dissabte 13, a les 21,00 hores i el diumenge 14, a les 16,45 hores, del mes de febrer de 2016, a la Catedral de Barcelona, l’Esbart Ciutat Comtal, va posar en escena per quart any consecutiu, el retaule Eulàlia, un espectacle de dansa, música, què recrea en poc més de mitja hora, part de la vida d’aquesta santa barcelonina.
Una representació que s’enmarca dins de les celebracions que a poc a poc cada any, van agafant més empenta dins del calendari festiu de la ciutat. Malgrat el poc recorregut històric d’aquest espectacle, només quatre anys, aquest està agafant una volada important, cosa que fa que el públic coneixedor d’aquest, s’aplegui a les portes de la catedral una estona llarga abans de l’hora de l’inici de la representació, per una banda per trobar un bon lloc i per una altra per por de quedar-se sense poder entrar-hi.
Un espectacle de llum, so, color música, dansa i plàstica, hàbilment lligat amb tocs de moixiganga entre altres elements, que configuren el seu desenvolupament en una petita, pel temps, obra d’art, que ben segur en el pas dels anys acabarà convertint-se en tot un referent a Barcelona, així com també caldrà afegir-la a la llista de representacions, recreacions funcions, auto sacramentals, etc. de les diferents posades en escena que es fa a la ciutat, de diferents elements patrimonials de la nostra història.
   
     
En aquest cas Eulàlia l’Ebart Ciutat Comtal la defineix amb aquestes paraules:
Eulàlia és un espectacle de dansa sobre la vida i passió de la Santa a partir de la recreació històrica de la seva vida en temps dels romans, una revisió de diferents episodis que ens mostren el martiri, mort i glorificació de la jove.
Aquesta escenificació que incorpora música, cant i dansa, reflecteix l’enaltiment de valors com la fidelitat, la llibertat d’expressió i la fermesa en les pròpies creences. Es tracta d’una crònica llegendària, explicada amb passatges literaris que revesteixen els fets històrics documentats i que conserva la poesia que caracteritzen les llegendes apreses de petits i que, sense voler, es van convertir en les paraules de la nostra història.
La representació rememora la història de l’eloqüent jove de Sarrià que ens és presentada per una “cohort” de dotze homes que vehicularan el colpidor martiri de la noia sentenciat per Dacià, i per dotze dones, “testimonis” del seu patiment, que l’acompanyaran en tot moment donant-li empara fins a la mort.
Eulàlia és una ofrena de l’Esbart Ciutat Comtal per a homenatjar la ciutat i la seva patrona, i alhora apreciar el seu bé patrimonial de gran importància religiosa, cultural i social. Esperem que perduri al llarg dels anys formant part de les festes commemoratives al seu nom.
    
  

dilluns, 18 de gener del 2016

La Santantonà de Forcall


La Santantonà de Forcall, és una festa medieval del foc que es celebra en honor de Sant Antoni Abat, i que en l’edició de 2016 va tenir lloc els dies 15, 16 i 17 de gener.
La festivitat de Sant Antoni (17 de gener), que amb la de Sant Pau ermità (15 de gener) i la de Sant Maür (18 de gener) donen nom a la setmana dels Barbuts, i que és considerada com la més freda de l’hivern, és una festa molt estesa pels Països Catalans, malgrat no ser en general un festa de patrocini de festes majors.
Sant Antoni i les tres tentacions que va patir, així com els dimonis, donen cada any forma a diferents propostes de festes algunes de les quals com les del Forcall i pobles veïns de la comarca del Maestrat i/o altres poblacions castellonenques, estan documentades ja en el segle XIV.
Una celebració popular fortament arrelada des de les Santantonades que en el pas dels segles i de la metamorfosi que es va produir de convertir el paganisme en cristianisme i de convertir les diferents divinits en dimonis i de fer aflorar diferents sants catòlics com és el cas de Sant Antoni.
Pel que fa a la festa de Forcall aquesta es celebra el cap de setmana més proper de de Sant Antoni, a la fi de que tots els fills del poble que estudien o treballen fora tinguin la possiblitat de viure la festa.
Prenen el calendari del 2016 com a referència el 26 de desembre els membres de la confraria van sortir al bosc a buscar un arbre -anomenat Maio- escollit  i tallat va ser traslladat fins al poble. El 9 de gener mentre uns anaven al bosc a tallà llenya, altres feien la pastà per elaborar les rotlletes i les coquetes típicas de la diada.
Arribats al 15 de gener, dia de La Santantonà, al migdia es va plantar el Maio al bell mig de la plaça major del poble i de les costelles que donaven forma a la barraca que a poc a poc van anar revestint de ramatge verd fins cobrir totalment l’escructura.


Segons definició acadèmica -El Maio o arbre maig, es un arbre esporgat de les branques baixes i adornat amb flors i cintes, que es plantava a la plaça o al carrer el primer dia de maig, i al voltant del qual es feien danses i altres cerimònies festoses-
Ara bé a la comarca dels Ports i zones veïnes tots els pobles fan una barraca o un foguera per la festa de Sant Antoni o bé per Sant Blai amb un Maio.
Aquesta barraca de verd té dues entrades, durant les hores que està aixecada molts veïns entren en el seu interior i donen tres voltes o tombs al voltant del Maio, reminicència de les tres tentacions de Sant Antoni.
A dos quarts de deu del vespre es va posar en marxa la comitiva de la Santantonà, formada per dos cremallers, el cremaller d’honor, del “despullat”,  la “filoseta”, les botargues i els sants, acompanyats pels dolçainers i tabaleters.

Personatges


El “despullat” és el cap de les botargues, personatges que corren pels carrers, pugen als balcons, o colpejant a la gent, especialment a les dones, amb una mena de fuets de paper enrotllat.


La “botarga”, és un personatge grotesc que representa al dimoni, no al malèfic tal com el presenta el cristianisme, sinó més aviat als daemones clàssics.


La “filosa o filoseta”, és l’únic personatge femení de les Santantonades i representa la tentació, però l’interpreta un home vestit molt extremat de dona i que entronca quan l’església catòlica no deixava que les dones poguessin participar en les funcions religioses, autos sacramentals, drames litúrgics, misteris, i fins hi tot en grups de teatre d’entitats catòliques i aquests papers femenins havien de ser interpretats per homes.

divendres, 1 de gener del 2016

La Festa del Pi de Centelles


La Festa del Pi de Centelles és una festa que està catalogada com a Festa Tradicional d’Interés Nacional per Ordre de 17 novembre de 1987 de la Generalitat de Catalunya (DOGC núm. 922) i Festa patrimonial d’interès nacional del 25 de maig de 2010.

Història:
Aquesta és una festa emmarcada dins de les celebracions de la festivitat de Santa Coloma, patrona de Centelles, que malgrat que té el seu plat fort el dia 30 de desembre, comença uns dies abans i acaba uns dies després, tots ells dins del període del solstici d’hivern.

Una tradició que ve documentada des del 1751 i referendada per altres documents del segle XIX, però que malgrat aquesta antiguitat coneguda, es ben segura els seus orígens siguin més antics i relacionats amb les celebracions ancestrals de culte als arbres i els rituals pagans de fecundació vinculats amb el solstici d’hivern, així com també en la regeneració de la natura.
Una festa que a banda de l’arbre l’altre protagonista és el poble de Centelles i els seus veïns i veïnes, molts dels quals galejadors, que amb les seves armes d’anvantcarga, escopetes, fusells i trabucs, cada 30 de desembre, faci fred o calor, plogui o nevi, disparem les seves armes fent “gales” en honor de Santa Coloma, oferint-li també un pi guarnit amb pomes i neules, que han tallat poques hores abans tal com feien els seus avantpassats.
La Festa del Pi comença el 26 de desembre, diada de Sant Esteve, quan un grup de galejadors surten a escollir i marcar el Pi que protagonitzarà la celebració del dia 30, -un pi de tronc recte i brancada rodona i espessa-. El dia 27, es preparen els ramells de pomes i neules que es penjaran amb l’arbre i el dia 29, a l’ajuntament es reparteix la pólvora entres els galejadors i galejadores.









Mostra de pessebres a Barcelona 2014-15

Mostra de l’Associació Pessebrista de Barcelona

Història:
L’Associació de Pessebristes de Barcelona som una entitat sense ànim de lucre que va néixer fa més de 150 anys, el 1863, a la ciutat de Barcelona.
La nostra principal tasca és fomentar el coneixement del treball artesanal així com protegir la tradició i el patrimoni de l’art pessebrista.
Comptem amb un dels patrimonis etnogràfics més importants de Barcelona, així com del món pessebrista a nivell internacional.
Som els creadors del corrent artístic Escola de Barcelona i fundadors de la Federació Internacional de Pessebristes.
Entenem que no hi ha un únic model vàlid de pessebre, sinó que tots els pessebres són vàlids, reconeixent que qualsevol demostració artística i creativa personal, ja té validesa per si mateixa.



Naixement a la marina de Ma Teresa Clanxet


Adoració dels pastors de Joan M. Rius


Naixement dels socis de la APB


Camí de Reis de l’Agrupació Pessebrista de Roda de Ter


Cercant Posada de Joan Ginestà

Mostra de pessebres a Vilanova i la Geltrú 2014-15

Mostra de pessebres de l’Associació Pessebrista de Vilanova i la Geltrú
http://www.pessebresvng.org


Història:
L'any 1943, un
grup de vilanovins -gràcies a l’impuls de l’arxiprest Mossèn Llorenç Garriga- va organitzar un Concurs de Pessebres, constituint-se així una junta que aconseguí, el següent any, que a aquella agrupació de pessebristes se li concedís el títol de Delegació de l’Associació de Pessebristes de Barcelona.
Era tanta la il·lusió d'aquella gent que el mateix any, per Setmana Santa, van construir un calvari. No van poder esperar el Nadal.
L’Associació va desenvolupar les seves activitats fins a mitjans dels anys 60 amb concursos anuals de pessebres i periòdics de calvaris.
Passaren tres o quatre anys de baixa activitat, en els quals els pessebristes es mostren pràcticament inactius.
A principis de l’any 1970, es recupera la iniciativa i es torna a reemprendre el curs normal de l'Associació amb l'organització de noves exposicions.
L’Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú es constitueix formalment l'any 1996, registrant els seus estatuts al Departament d'Associacions de la Generalitat de Catalunya i incorporant-se a la Federació Catalana de Pessebristes.
Avui en dia, a banda de les habituals exposicions, la nostra Associació té també l’encàrrec de construir el Pessebre de la Plaça de la Vila de Vilanova, i organitza diferents actes: Celebració de la Festa de Sant Francesc d'Assís, visita d'exposicions de pessebres d'altres Associacions de Catalunya, curset de pessebrisme... I pel que fa al nombre de socis, en l'actualitat, ja compta amb gairebé un centenar de membres.




 Cercant Posada, d’Amadeu Rafecas amb figures dels Germans Castells


El Cens, de Pere Botifoll amb figures dels Germans Castells


Cercant Posada al Born, de Daniel Olivé amb figures de Carlos Delgado


Caga tió, d’Aleix Ruiz amb figures de Carlos Delgado