Placa en record de Josep Vidal Granés inaugurada el 3 de març de 1957
(Foto Josep Maria Contel)
La festa de Sant
Medir que cada any es celebra a Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi, Sants i fa
dècades també a Poble Sec, i que és prou coneguda arreu de Barcelona, té el
seus orígens en Josep Vidal i Granés, un forner que
vivia a Gràcia i tenia el seu negoci a l’edifici que hi ha havia a la cantonada
del carrer Gran de Gràcia amb Sant Marc, i que un bon dia va fer una promesa al
Sant. Com se li va complir, va iniciar una tradició que avui fa uns 180 anys
que se celebra.
Poc o molt s’ha
parlat o es parla sobre l’origen de la festa. Se sap per uns o per altres, que
estan malalt, Josep Vidal i Granés va prometre al Sant que si es curava, l’any següent aniria en pelegrinatge a l’ermita que
hi ha a la serra de Collserola i més concretament en el terme municipal de Sant
Cugat, poble on Josep Vidal va passar la infantesa i la joventut. Aquestes fonts
imprecises assenyalen també la data de 1830 com l’any que es va fer aquesta
primera romeria o visita.
En aquest sentit, Aureli Capmany especulava amb la possibilitat de que
la promesa l’hagués fet cercant la protecció del Sant envers un cap carlí, cosa
que podia donar a pensar, amb moltes possibilitats, que fos en relació al seu
germà gran, Ignasi, que s’havia hagut de refugiar durant la primera guerra Carlina
o guerra dels Set Anys, el juliol de1835, al voltant de la Torre Negra , propietat
del monestir de Sant Cugat, abans d’enrolar-se a les files carlines. Si féssim
cas a aquest plantejament, la festa no hauria començat fins l’any 1836 o 1837.
Ara bé, sent una
festa que fa tants anys que se celebra i que ha estat encetada o iniciada per
una persona sola, coneguda, i amb la implicació de la seva família, com pot ser
que no es tingui clar quina era aquesta promesa i la data de la mateixa? Quin
és el misteri que envolta tot això? Remenant papers, llegint per aquí i per
allà, al final es van trobant diferents peces que configuren un trencaclosques que
ara exposaré.
Aquesta és una
hipòtesi del perquè es va fer la promesa i de més o menys quan es va poder fer
la primera romeria, basant-me en diferent documentació i en l’anàlisi de fets
històrics viscuts en aquest país, per entendre el tot plegat.
Josep Vidal i Granés va néixer el 1803, al barri de Santa Maria del Mar de Barcelona. El 1808, any de l’inici de la guerra del Francès, es va traslladar amb la seva família a Sant Cugat. Se sap que el seu pare treballava a la fleca del monestir i que els seus fills baixaven a Barcelona a aprendre l’ofici de flequer.Mentre, el 1820, Rafael del Riego feia la proclama lliberal que conduí finalment al rei Ferran VII a jurar, el 9 de març de 1820, la Constitució del 1812, també dita de Cadis, entrant així Espanya en el període que es va conèixer com el Trienni Liberal.
Aquesta acció de Riego i d’altres polítics espanyols per a arraconar l’absolutisme del monarca i avançar cap a un país més modern, no va estar ben vista per a un gran sector de la població del país, sobretot per gent conservadora de molts pobles i de gent ultra conservadora i molt vinculada amb l’església catòlica.
A Espanya, i també a Catalunya, hi va haver molts homes que s’enrolaren en partides armades que s’anomenaran realistes per fer front al govern i enfrontant-se al seu exèrcit. A Catalunya aquestes partides realistes foren expulsades finalment de la Seu d’Urgell, on havien constituït la Regència d’Urgell, el mes de novembre de 1822, per l’exèrcit d’Espoz i Mina, que les va obligar a exiliar-se al sud de França.
Un d’aquest “realistes” fou Josep Vidal i Granés, qui fugi de Sant Cugat el 1822, a l’edat de 19 anys, per integrar-se en una d’aquestes partides, acabant com la resta dels seus companys exiliat a França.
Gairebé paral·lelament aquests fets, Ferran VII demanava, el mateix any 1822, la intervenció de la Santa Aliança, formada per Àustria, Prússia, Rússia i França, en el Congrés de Verona, per retornar Espanya a l’absolutisme que el monarca i les classes més conservadores i inamovibles volien pel país.
Pocs mesos després, el 7 d’abril de 1823, creuaven la frontera i entraven a Espanya els Cent mil fills de Sant Lluís, un exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó duc d’Angulema, format per 60.000 homes de l’exèrcit francès i l’exèrcit de voluntaris realistes format per uns 30.000 homes, dirigits pel general Quesada, el comte d’Espanya i el baró d’Eroles, que acabaren amb el Trienni Lliberal i instauraren de nou l’absolutisme més dur i arcaic, només es va deixar de reinstaurar la Inquisició com volien molts dels voluntaris realistes. El país va entrar aleshores en el que s’ha conegut com la dècada ominosa.
Josep Vidal i Granés formava part d’aquest exèrcit de voluntaris realistes.
Per una orde del 10 de juny de 1823, el voluntaris realistes es convertiren en una milícia, amb l’objectiu de lluitar contra totes les persones lliberals i evitar la creació d’un nou govern constitucional.
Josep Vidal i Granés va servir en aquesta nova milícia en qualitat de soldat a Voluntarios Realistas, Regimiento de Infanteria número 10, essent llicenciat a Vilafranca del Penedès, el 17 de maig de 1825. La llicència absoluta va ser signada pel coronel del regiment d’infanteria 10, Josep de Torres.
L'ermita de Sant Medir entre els anys 1910-1915
El 21 de març de
1826, Josep Vidal és va casar amb Teresa Roig i Mora, a l’església parroquial
de Santa Maria del Pi, anant a viure al carrer Gran número 111, (abans 103)
cantonada amb el carrer de Sant Marc, on va obrir un forn.
Mentre la jove
parella feia el seu dia a dia a Gràcia, el 1827 va esclatar la guerra dels
Malcontents, promoguda pels antics realistes i sectors de la societat més conservadora,
que creien que Ferran VII era molt tebi amb els lliberals i que calia donar un
cop de timó a la política espanyola, fent-la encara més conservadora i demanant
el restabliment de la
Inquisició.
Els revoltats de Catalunya sota el lema “Visca el rei i mori el mal govern!”, uns 30.000 homes armats, crearen a Manresa, el 29 d’agost del 1827,
Per acabar amb
aquest aixecament conservador, Ferran VII va nomenar Capità General de
Catalunya, l’ultra reaccionari comte d’Espanya, un sinistre i sagnant
personatge, que va reprimir tant a lliberals com a conservadors, instaurant un
regim de terror i follia des de la Ciutadella , on va
instal·lar el seu quarter general. La seva crueltat alhora de la repressió va
arribar a tals extrems, que gaudia tant d’executar als presos que ho feia
mentre la banda militar interpretava la seva música preferida, això va fer que
els ciutadans de Barcelona el batejaren amb els sobrenoms de: “El tigre de
Catalunya” o “L’assassí de Catalunya”, finalment els seus excessos i la forta
demanda popular per la seva destitució obligaren al monarca a cessar-lo el 1832.
Hi és en aquests
anys convulsos del final de la dècada dels anys vint del segle XIX, quan Josep
Vidal i Granés és denunciat per una persona de Sant Cugat, sent detingut i
traslladat a la
Ciutadella. Aquella Ciutadella que dirigia i dominava el
comte d’Espanya, que quan tenia massa gent empresonada en feia executar uns
quans per alliberar espai i on feia torturar sense pietat els detinguts. És en
aquest espai i en aquestes condicions que Josep Vidal i
Granés és tancat catorze dies, sense cap garantia de que pogués sortir
lliure.
És en aquest moment quan podria haver fet l’esmentada promesa
a Sant Medir, un Sant que des de la seva infantesa i religiositat havia estat
prop de casa seva i potser perquè, recordant que havia estat martiritzat per
dir la veritat, li donava un raig d’esperança de sortir d’aquell infern i de
l’horror que vivia en aquells moments en aquella presó. És per tant molt plausible pensar que fos aleshores que
fes la promesa que si se’n sortia, aniria cada any a l’ermita a donar-li les
gràcies. És més factible que la malaltia i més que la del germà, com veurem més
endavant.
Finalment va poder
sortir de la Ciutadella ,
havent de provar abans que la seva conducta era immillorable i deixant clar la
falsedat dels càrrecs imputats, a més a més de garantir la seva adhesió a la
corona i de pas a l’absolutisme del monarca.
Charles d'Espagnac, Compte d'Espanya i Capità General de Catalunya.
Però els maldecaps de
Josep Vidal no van acabar aquí. El 1833, un any després de la marxa del comte
d’Espanya, va presentar un escrit signat a Barcelona, –segons Miquel Brasó– a
la màxima autoritat barcelonina, que tractant-se del que es tractava seria
sense dubte el nou Capità General de Catalunya, explicant i fent constar el que
hem citat, però a més a més, posant èmfasi en la conducta malèvola d’algun
funcionari de Sant Cugat, que intentava que fos empresonat.
Després de la mort
de Ferran VII i la designació com hereva de la corona de la seva filla Isabel
II, el 1833, va esclatar la
Primera Guerra Carlina, coneguda també com la guerra dels Set
Anys. És dins d’aquest conflicte quan, el 1835, el germà de Josep Vidal,
l’Ignasi Vidal, forner del monestir de Sant Cugat va haver de fugir davant
l’imminent assalt del recinte monàstic i per temor a ser mort pels atacants.
Refugiat a les
immediacions de la Torre
Negra amb un tal Gardet, que havia estat voluntari realista i
molt compromès en aquells moments amb la causa carlina, aquella nit, mentre el
monestir de Sant Cugat cremava pels quatre costats, li comentaren al frare
administrador del monestir la seva intenció d’incorporar-se a les files
carlines.
Exposades i
ordenades fins aquí les diferents peripècies que va viure Josep Vidal i Granés
i de les quals ens han arribat diferents informacions, hem de passar a les
conclusions i al perquè tot això és poc conegut.
Conclusions
Per tot el que hem
exposat en aquest escrit, es pot afirmar que Josep Vidal Granés i part de la
seva família o tota, eren gent molt conservadora i extremadament religiosa,
gent que no va dubtar en sumar-se, primer als voluntaris realistes –es el cas
de Josep Vidal-, per lluitar contra totes les possibles obertures que es poguessin
produir a Espanya i deixar-la inamovible, on els grans vetlladors eren Déu, el rei
i la terra; i segon, a les files carlines per coronar un nou rei, don Carles,
que els garantís tot allò per què havien lluitat durant el Trienni Lliberal o en
la guerra dels Malcontents –com el seu germà–.
Que en la convulsió
que es va viure durant el regnat de Ferran VII, Josep Vidal, es va veure implicat
en un fosc assumpte que per poc no li costa la vida.
Que en aquest
període, en un moment donat fa una promesa a Sant Medir.
Que considerant que
el Sant ha satisfet les seves expectatives, decideix emprendre el primer
romiatge o acció de gràcies.
Inauguració de la placa en record de Josep Vidal Granés el 3 de març de 1957 al carrer Gran de Gràcia cantonada amb el carrer Sant Marc (Foto Josep Barrillón)
Però quan es va
produir aquest primer romiatge? La resposta es complicada tenint en compte la
cronologia dels fets: ens trobem que entre 1830 i 1832 encara manava a
Catalunya el comte d’Espanya –com nota addicional i introduint diferents
variables, dir que el 1827, en plena guerra dels Malcontents, el diari de
Barcelona anunciava actes de la
Festa Major de Gràcia– per tant, malgrat les diferents coses
que succeïen a Catalunya ben ve s’hagués pogut fer la romeria a començaments
dels anys trenta dels segle XIX.
Malgrat aquesta
possibilitat, el cert és que a partir de 1834, en plena guerra Carlina, cal
preguntar-se si la celebració d’aquesta mena de festa era possible, no per una
prohibició expressa, sinó per la situació del país.
Exposat això i com
la primera guerra Carlina va acabar el 1840, també podria ser que aquesta primera
romeria tingues lloc el 1841.
Difícil, és molt
difícil d’afirmar amb certesa l’any d’inici. Personalment, per tal com era en
Josep Vidal i Granés, penso que sí que es va celebrar l’any 1830 o 1831. La
transmissió oral es deu basar en alguna cosa, i a més a més, tenint en compte
el malson que va passar a la
Ciutadella , penso que no va voler esperar. A més a més, el
primer any hi va anar sol i només de tornada en va fer ostentació. Una altre
cosa és si es va interrompre algun any aquest pelegrinatge, com va passar
durant la guerra Civil Espanyola.
Tot plegat no ha
estat fàcil.
El 19 d’abril de
1951 Miquel Brasó, un investigador i historiador del Club Excursionista de
Gràcia, molt curós i respectuós amb el que feia, va obrir una investigació
sobre la figura de Josep Vidal i Granés, i es va
entrevistar amb la senyora Isabel Prats –una senyora que anys més tard, el
1996, també vaig conèixer personalment, quan amb l’Esteve Camps anàrem a casa
seva a fotografiar la bandera de la primera colla de Sant Medir– aquesta senyora era dipositària d’una copia
del document que Josep Vidal va dirigir el 1833 a la màxima autoritat
de Catalunya. Malgrat la importància cabdal d’aquest document, Isabel Prats no
estava d’acord en la seva divulgació –segons paraules escrites de Brasó: La
Sra. Isabel Prats,
posedora d’aquest document no està d’acord amb la divulgació d’aquesta noticia,
pel que solament habem redactat aquestes notes després de llegir el mateix–.
Personalment, alguna
altra persona també m’havia confirmat l’existència d’aquest document. Per altre
banda, vaig intentar parlar amb un dels seus descendents, però vaig obtenir el
silenci com a resposta.
La no autorització
de la Sra. Isabel
Prats a la divulgació d’aquest document, segurament seria per no gratar en el
passat i potser perquè un carlí podia no estar prou ben vist. Personalment,
penso que això no hagués afectat en res la figura d’en Josep Vidal i Granés,
sinó tot el contrari, serviria per saber més coses d’aquest personatge gairebé
desconegut, que en canvi representa una festivitat tant coneguda i que ell va
instaurar.
M’agradaria que
algun dia aquest escrit veies la llum i ens permetés reescriure la seva
història.
Detall de la inauguració de la placa en record de Josep Vidal Granés (Foto Josep Barrillón)
Text Josep Maria Contel
un escrit molt interesant,gracias
ResponElimina